aprendre a escriure II

Un cop finalitzada aquesta assignatura, considero pensant tot el que ja vaig posar de manifest en la meva primera redacció a aquest blog. Em considero competent com a escriptor, i respecte les altres llengües i la seva repercussió envers l’aprenentatge de l’escriptura penso exactament el mateix.

Però sí que hi ha un aspecte sobre el qual he aprés i ja puc profunditzar una mica més, i és com l’escola hauria d’abordar l’ensenyament/aprenentatge de l’escriptura. En primer lloc, he pogut comprovar al llarg de la carrera la utilitat de les seqüències didàctiques per a ensenyar i aprendre a escriure. En primer lloc, cal crear un objectiu discursiu, que sigui motivador i cridi l’atenció dels alumnes. L’objectiu pot estar consensuat amb els alumnes, penso que és positiu que entre mestre i alumnes es decideixi que es vol fer. No cal oblidar-se, però, de marcar un objectius específic, per què els alumnes tinguin clar què és el que han d’aprendre.

El treball cooperatiu durant les seqüències didàctiques té un paper clau; promou la reflexió metalingüística, aprendre dels altres, aprendre a escoltar i a donar la pròpia opinió, compartir estratègies...

L’avaluació de totes les activitats ha de tenir una funció formativa i orientadora, per tal de promoure una autoregulació de l’aprenentatge.

El mestre té un paper fonamental; tot i que són es propi alumnes els que per si mateixos van construint el seu propi aprenentatge, el mestre té una funció de guia i ajudant, d’observar durant la seqüència quins coneixements es van assolint i sobre els quals cal aprofundir. 

Per tant, el meu paper, és essencial. I tinc moltíssimes ganes de poder portar a la pràctica la meva funció, la qual penso que ja estic força preparada per dur-la a terme.

aprendre a escriure

Per començar aquesta redacció, he de dir que em costa recordar com i quan vaig aprendre a escriure, Però tinc una germana petita de 6 anys, i gràcies a ella i a les coses que m’explica de l’escola em venen difusos records sobre la meva infantesa escolar.

Segons el que puc recordar, crec que la meva primera aproximació a l’escriptura va ser resseguint les cinc vocals. Més tard, quan vam començar a treballar les consonants, practicàvem amb la típica activitat de resseguir les lletres dels nostres noms. Recordo també el fet que al començament escrivia només amb lletres majúscules (suposo que així ens van ensenyar). Algunes de les activitats que realitzàvem eren: escriure els números que apareixien amb símbols però amb lletres, escriure al costat d’uns quadres pintats de diferents colors, el nom de cada color...Els dictats, per suposat, hi dominaven gran part de les classes de llengua.

En definitiva, penso que vaig aprendre a escriure amb activitats i mètodes tradicionals, res innovadors. Per tant podria dir que sí, que m’han servit per aprendre a escriure, però potser ho podria haver aprés de igual manera (o fins i tot de manera més motivadora i interessant) a partir d’unes altres activitats que no fossin tant repetitives a les de sempre.

Avui dia puc dir que em sento una escriptora competent en el català i el castellà, i també força competent en l’anglès. Jo no penso que aprendre a la vegada altres idiomes dificulti l’aprenentatge de l’escriptura, únicament pot alentir aquest procés, ja que, per exemple, en el català i el castellà hi trobem bastants semblances a l’hora d’escriure certes paraules, però amb l’anglès si que hi trobem molta diferència i això pot provocar confusions en algunes alumnes. Però el saber no ocupa lloc, i si des de tant petits comencem a aprendre a escriure i aprenem una segona llengua és per alguna cosa, i és per què es pot i a més és positiu. Personalment, em sento feliç d’haver estudiat en el meu cas tres llengües des de ben petita (català, castellà i anglès), doncs gràcies a aquest fet he aconseguit amb 18 anys el títol d’anglès First Certificate i puc mantenir conversacions orals i escrites en tres idiomes diferents. Potser si no hagués estudiat anglès alhora que les altres llengües el procés d’escriptura m’hagués resultat més senzill, però l’esforç al cap del temps ha valgut la pena.
Des del meu punt de vista, l'escriptura sempre s'ha abordat a l'escola amb el "modelatge", és a ir, el professor davant la pissarra escriu lletres majúscules i minúscules i els alumnes les copien, i repetint aquest procés al final aprenen. Avui dia, penso que la base per dur a terme un bon aprenentatge de qualsevol cosa és captar la curiositat dels alumnes per allò que s'ha d'aprendre, motivant-los. Una bona activitat que personalment portaria a terme seria comparar la manera d'escriure amb la manera de parlar; és a dir, fer-los entendre que quan parlem, hem de fer parades per a respirar i no ofegar-nos, i que de la mateixa manera passa quan escrivim, però a l'escripura aquestes parades es fan amb comes i punts. També seria una bona idea analitzar textos breus i senzills sobre temes que els hi agradin, per poder veure com és que hi ha paraules que comencen en majúscules (noms de persona, ciutats...). Des de la meva opinió qualsevol activitat que desperti la seva curiositat serà adequada. 

A la imatge, la meva germana Iona, qui em fa recordar la meva
infantesa escolar i personal i amb qui puc "fer de mestre" cada dia.